Joaquima Caballol i Sitges

Del Dr.  Miquel Ribera del Pueyo

Joaquima Caballol Moreu neix a Barcelona l’any 1894, al número 2 del carrer de Llúria, al costat de la plaça Urquinaona, i fou batejada a la Catedral de Barcelona sent el seu padrí Xavier de Fortuny, fill del baró d’Esponellà. Era la tercera de quatre germans: Teresa, la gran; Benvingut, que va ser arquitecte (a Barcelona va col·laborar en les obres prèvies de l’Exposició de 1929, a Portugal va fer el Balneari-Casino d’Estoril i va projectar algunes cases a Sitges) i company de carrera de Bonaventura Bassegoda i Mustè i de Lluís Bonet Garí, continuador de les obres de la Sagrada Família. Després va néixer ella i, per últim, Ignasi, el petit, que va ser enginyer. Els seus pares foren Josep Caballol i Viader, constructor i amb negocis de fusta, nét del mestre d’obres Ignasi Caballol, que va urbanitzar Matarò l’any 1852, i Josepa –li deien Pepita– Moreu i Fornells, ambdós de Mataró, encara que els Moreu tenien ascendència francesa (Moreau). Del besavi Caballol conservaven molts llibres, com el Tractat d’Arquitectura, de Francesco Milizia, del segle XVIII.

L’amor impossible de Gaudí. La mare de Joaquima va ser l’amor impossible del genial arquitecte Antoni Gaudí, que va visitar sovint la casa dels Moreu quan treballava per la Cooperativa Obrera Mataronesa, idea del reusenc Salvador Pagès, on Gaudí va participar en el projecte de la nau de blanqueig amb arcs catenaris i entitat on la Pepita donava classes de francès als fills dels treballadors. La bandera de la Cooperativa la broden les germanes Pepita i Agustina Moreu. Encara que en aquella època Gaudí vestia molt bé, suposo que per una possible rinitis al·lèrgica que patia tenia el bigoti sempre humit i a Pepita li feia una mica d’angúnia i, a més, quan menjaven fideus –ja que freqüentment era convidat a dinar a casa dels Moreu– si li quedava algun entre el bigoti, se’l treia amb la forquilla, fet que al germà petit li feia molta gràcia però a ella gens. El genial arquitecte sempre va estar dolgut amb ella, encara que en la seva primera casa projectada –la casa Vicens– reprodueix la decoració de la benestant casa mataronina dels Moreu, decorada pel famós pintor Bonhora i on ja hi tenien capella i cambra de bany com a primícia (els mataronins amics anaven a veure-la quan la van instal·lar). Quan Pepita Moreu anava a veure als seus amics Trías a la seva casa de dins el Park Güell, Gaudí –que aleshores vivia en una altra casa del mateix indret–, se’n anava depressa tot enfadat...

De la mare (Pepita Moreu), nascuda el 16 de juny del 1857, se’n pot escriure una novel·la ja que era una dona molt decidida. De cabell rogenc i de fort caràcter, tocava el piano, parlava francès i es banyava al mar on era una bona nedadora, cosa poc freqüent en les dones del XIX. Era la gran de quatre germans (Pepita, Magdalena, Agustina i Josep Maria, pare del filòleg Enric Moreu-Rey). El pare (Antoni Moreu) era fabricant de sabó i propietari d’un gran vaixell –batejat com a Antonio– per comerciar amb oli i va morir jove el 1880. A la casa de Mataró feien de vegades sessions d’espiritisme –tant de moda a l’època– amb els amics Guañabens (la filla, Julineta, va ser una molt bon amiga de Joaquima) i altres addictes a aquestes esotèriques reunions.

Pepita Moreu va contraure matrimoni tres vegades i cap amb Gaudí. El primer marit fou Joan Palau i Ferrer, un militar carlista de Calella, i amb la seva dot (i malgrat l’oposició familiar) van adquirir un gran veler per fer negocis de cabotatge (vi, blat i espart). Al poc temps es ven el veler i la deixa abandonada a Orà (Algèria) embarassada. Ella tocant el piano als cafès de la ciutat portuària aconsegueix els diners per tornar a Mataró i dissoldre el matrimoni (a Roma amb la Rota), ja que en Palau ja estava casat a Argentina, era bígam. Ja a Mataró, el 1881, neix un nen (Antoni), que mor de diftèria amb 3 anys.

Pepita torna a contraure matrimoni amb el també mataroní Josep Caballol i Viader, amb el qual té els quatre fills esmentats i en enviduar –ell va morir jove– contreu unes terceres núpcies amb Josep Vidal Gomis, director de la filial americana de Paramount Films i de Seleccine, amb seu al Passeig de Gràcia, més jove que ella i amb el que no va tenir descendència. Josep Vidal Gomis va ser el padrí de baptisme de la meva mare, Mª Glòria del Pueyo, i abans havia estat tutor (ella era orfe) de la meva àvia, Pilar Cid, que li va fer de secretària durant uns anys a Paramount.

L’existència de Pepita Moreu va ser plena de vicissituds ja que l’any 1893, em penso que embarassada de Joaquima, va ser invitada pels seus parents Moreu a la inauguració de la temporada del Liceu, el 7 de novembre, amb el Guillermo Tell de Rossini. Com que la modista no li va tenir a punt el vestit de gala no hi va assistir salvant-se de la bomba que va llençar l’anarquista Santiago Salvador a la platea. A la fatídica fila 13 hi van morir el matrimoni Moreu-Nadal i la seva jove filla Margarida (la que segurament va inspirar a Ignasi Agustí per la seva Mariona Rebull), els Cardellach (la segona bomba Orsini va caure sobre la faldilla de la senyora Cardellach, ja morta per la primera detonació, evitant la seva explosió, que encara hagués causat mes mortaldat) i altres invitats, assistits per un jove metge de l’Hospital Clínic, el Dr. José Blanc, pare de l’escriptora Felicidad Blanc Bergnes de Las Cases, futura dona del poeta Leopoldo Panero, parents de la meva dona i que amb el temps també estiuejarien a Sitges. La reina regent Maria Cristina d’Habsburg va donar les condolences a les famílies víctimes de l’atemptat.  El parent escriptor Joaquim Mª de Nadal i Ferrer, advocat i cronista de Barcelona, ho va reflectir en les seves Memòries.

Josep Vidal Gomis, estiuejant a Sitges. Josep Vidal Gomis també era de l’antiga Iluro, com ella, i va fer de pare dels quatre fills de Pepita d’una manera exemplar, com si també fossin fills biològics d’ell i els hi va saber transmetre el seu esperit pragmàtic i optimista junt amb molt sentit de l’humor. Va ser un home molt viatger des de ben jove. Va estar al Japó, d’on portava precioses porcellanes Satsuma, va viatjar per Xile i Argentina, on explicava que una vegada es va espatllar el Transandí i van haver de baixar del tren i continuar amb una caravana de mules. A la Terra del foc hi va anar amb aquells vaixells de l’època del Titànic, amb fotos dels pingüins que hi habitaven. També coneixia Nova York i anava sovint a moltes ciutats europees com Londres o París. Amic de molts escriptors com Josep Pla, José María Pemán i altres personalitats. Va portar molts artistes de Hollywood a Barcelona i a Sitges, com Douglas Fairbanks i Mary Pickford, fundadors el 1919 amb Charles Chaplin i David Griffith de la United Artists. A Barcelona els portava a veure moltes vegades el Palau Maldà ja que la baronessa de Maldà i marquesa de Castellvell, Mª Dolors de Càrcer, era molt amiga d’ell i en acabar la visita ella els esperava al saló del tron amb els seu teatral ventall i abillada de gala, deixant als visitats gratament impressionats. Sempre li deia a ella que havia canviar-se el títol per baronessa de Bondá, fet que li feia molta gràcia a la gentil aristòcrata.

A Sitges coincidia amb el seu amic Aquilino Suárez del Rivero, directiu de Columbia Pictures, casat amb Rosalía Mendez-Núñez, marquesa del mateix cognom. La seva filla Mª José, nascuda a Nova York, esdevindrà vescomtessa Bosch-Labrús pel seu matrimoni amb Lluís de Castellví, estiuejants a Sitges de sempre. A Sitges, en Vidal-Gomis era amic de Jaime de Semir i de Paco Comas, casat amb Eva Plana, la qual en enviduar es casaria amb el magistrat Gabriel Brusola de Aroca.

La família Caballol Moreu (i després amb el padrastre Josep Vidal Gomis) vivia aleshores al carrer de Diputació a prop del Passeig de Gràcia (Gaudí de vegades anava a casa d’un amic que vivia a la mateixa mançana a la banda de Consell de Cent i espiava a Pepita a traves de les galeries) i també tenien una casa d’estiueig d’estil neogòtic al carrer de Lleó XIII cantonada amb el Passeig de Sant Gervasi, amb un bonic jardí que tenia una font descendent i una petita quadra amb cavalls per fer passejades. La casa disposava d’amplis salons i sala billar, amb grans rellotges de peu. Els nens anaven sovint a jugar a la finca Güell de Pedralbes, en cotxe de cavalls, acompanyades de l’ institutriu irlandesa Miss Mary Brady, que ho havia estat de les nebodes del comte de Güell, les germanes López Díaz de Quijano (una de elles la que seria comtessa de Sert i una altra es casaria amb un Benjumea, de Sevilla) i tenien en aquell indret, encara no transformat en el Palau Reial actual, com un lloc d’esbarjo pels nens Güell i amiguets on s’ho passaven d’allò més bé, moltes vegades visitats per Eusebi Güell, el que va ser primer comte del cognom. Miss Mary Brady posteriorment serà institutriu dels fills dels marquesos de Santa Isabel, al seu palau del Passeig de Sant Joan. La casa de Lleó XIII fou venuda a l’industrial del cotó Llorenç Mata, la família del qual també tenia l’elegant finca propera La Tamarita.

Joaquima Caballol va estudiar al col·legi de les Germanes Concepcionistes del passeig de la Bonanova, edifici que va ser donació de la família Altimira i on hi tenien al jardí un templet de vidre de Murano amb un Mercuri que les monges van considerar poc decorós i el van vendre a la família Garí per decorar l’estany de la seva casa del Cros, a Argentona, feta per Puig i Cadafalch. La mare, Pepita, en aquell temps era propietària d’una boutique de capells per senyora al carrer de la Portaferrissa, de molt prestigi entre l’alta societat barcelonina ja que portaven dissenys de París. Posteriorment, va fer societat, també de modes, amb la seva cunyada Carme Caballol i es van establir al 22 de la plaça Catalunya. Un temps abans havien viscut al carrer de Petritxol, a prop del carrer del Dormitori de Sant Francesc, on vivia la seva àvia, però l’estretor d’aquells carrers els va fer canviar al de Diputació a prop del Passeig de Gràcia. Els estius els passaven a Santa Elena d’Agell (Argentona), a la finca que va adquirir el seu besavi Moreu amb una bonica casa tipus masia i entrada a la finca amb dos grans columnes. El besavi havia tingut negocis naviliers i en aquesta finca coincidien amb els seus oncles Cassadó, on el seu cosí-germà Gaspar va fer els seus primers assajos com a violoncel·lista (va ser deixeble de Pau Casals). Feien moltes festes i representacions teatrals amb els veïns Garí, Bartrina, els barons de Viver, els Amatller (de la xocolata), etc. A la petita església de Santa Elena tenien un banc d’ús familiar, amb el cognom gravat. També van passar temporades a una finca propera que nomenaven La Deliciosa.

El 1920 tota la família assisteix al Liceu a la representació d’El monjo negre, òpera composta per l’oncle Joaquim Cassadó, pare d’en Gaspar (tenien un establiment d’instruments musicals, Pianos Cassadò, a la part alta del Passeig de Gràcia) i interpretada en italià. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, mataroní com ells, també era bon amic de la família Moreu. Havia restaurat la casa de la finca de Santa Elena d’Agell –tipus masia– i els visitava sovint, ja després com a president de la Mancomunitat de Catalunya. Conservem encara a casa un bonic centre de plata obsequi seu a Pepita Moreu. La casa i finca Moreu fou venuda a la família Miquel, fabricants del paper de fumar Smoking, parents dels Borbón Escasany, ducs de Sevilla.

Sitges i la Paramount. La padrina de la Joaquima (sempre l’anomenàvem Quima) era la propietària de les nomenades cases d’En Silvestre, prop de la torre Llopart i la va invitar a passar uns dies a Sitges, de la que de seguida es va enamorar i va fer canviar les estades d’estiueig familiars. A Sitges van viure al carrer de Sant Bartomeu (els Lafarga els hi llogaven la casa), al carrer de Sant Pere (16 i 23), a la Villa Elvire del Passeig de la Ribera i finalment, al 7 del carrer de Bonaire, quan ja vivia sola, que li llogaven uns amics d’ella que tenien un palauet al carrer de Rafael Llopart. A Sitges ella i la seva germana Teresa eren bones jugadores de billar, al Pavelló de Mar, on van guanyar molts trofeus amb les amigues Sierra, Combalía, Bergnes i altres sòcies de l’entitat desapareguda per un incendi l’any 1934.

Gràcies a les institutrius angleses i alemanyes que va tenir, la Quima dominava l’anglès i l’alemany i també el francès, per la mare. De més gran, acabats els estudis, va entrar a treballar a Paramount Films, en l’època que Mª Luz Morales, la famosa periodista, escriptora i directora de La Vanguardia durant la Guerra Civil, era assessora literària de la firma. També hi treballaven Casimiro Bori, posteriorment fundador de la C.B. Films, i Enric Aguilar, que també estiuejava a Sitges (tenia la casa Las Moreras, davant la piscina Maria Teresa). Feien festes fantàstiques al Ritz i venien molts actors estrangers i nacionals. Ella portava el departament de publicitat i una vegada li va demanar a l’aleshores alcalde Joan Pich i Pon –el que tenia frases tant gracioses– que li deixés el  terrat de la seva casa de la plaça Catalunya per llençar uns petits paracaigudes amb la publicitat d’una pel·lícula. Rebien de vegades la visita d’Imperio Argentina, Rosita Moreno i altres actors estrangers, com Mae West o Clark Gable.

Després de la mort de Vidal Gomis va entrar a formar part del departament de publicitat de Metro Goldwyn Mayer fins la seva jubilació, a part de fer traduccions dels guions de  pel·lícules com Doctor Zhivago i altres coneguts films. Va invitar a Julie Christie i Omar Sharif a visitar Barcelona, l’any 1965, i els hi va fer de cicerone per la ciutat. A la Metro rebia sovint les visites de Terenci Moix, de la sogra de Vittorio de Sica (sempre li parlava del seu gendre Vittorio…), de Félix Güell de Sentmenat, que li demanava fotografies d’actors i prospectes de films, dels quals era molt aficionat o de la filla de la famosa actriu Catalina Bárcena.

També era amiga d’Anna Maria Dalí, la germana del genial pintor. En els darrers anys, el meu avi, Albert del Pueyo (aquest també dominava el francès, l’anglès i una mica l’alemany) i Mariví Lentini també l’ajudaven en les traduccions dels guions i novel·les, algunes d’elles també procedents de les que no podia traduir l’escriptor Carlos Martínez-Barbeito, secretari general de la Metro i posteriorment president de la Real Academia Gallega de Bellas Artes. Havia donat classes d’anglès a Mariona Baguès, propietària de la coneguda joieria (i ja gran també a mi mateix, em feia traduir el Vanity Fair, de Thackeray). També va fer traduccions científiques pel prestigiós neuròleg Dr. Lluís Barraquer i altres per a la revista El Hogar y la Moda. Ella era la corresponsal del Variety, la revista de Hollywood. José Manuel Lara, l’editor de Planeta i creat marquès del Pedroso amb el temps, era molt amic d’ella i en els seus inicis li comentava: “Mira Joaquina, cuando me entregan una novela se la doy a leer a la chica de servicio, si le gusta la publico, si no, no…”.

El dietari de la Guerra Civil. Durant la Guerra Civil i amb la inseguretat que regnava a Barcelona (els hi van saquejar la casa del carrer Provença / Rambla Catalunya on vivien aleshores) es van establir a Sitges, on ella escrivia un diari explicant el dia a dia del que passava a la vila en aquells difícils moments. El va escriure en anglès per enviar les cròniques sitgetanes al New York Times, però com que era una mica perillós enviar informació del que passava ho va guardar en un calaix i desprès del seu traspàs, el Grup d’Estudis Sitgetans el va editar ja traduït al català per ella mateixa.

A la vila i en el mateix impasse de la Guerra Civil, el 5 d’octubre de 1938, va morir de tuberculosi la seva germana Teresa. Poc temps després, el 9 de desembre del mateix any, ho va fer la seva mare Pepita, afectada de Parkinson i a la casa del carrer de Sant Pere 16 on un capellà vestit de mecànic –mossèn Puiggròs– i en un altar improvisat al saló de la casa li va donar la extrema unció per no despertar sospites.

Un carrer a Mataró (Pepeta Moreu) i una òpera (Gaudí) li atorguen un pòstum record. Els dos germans (Benvingut, conegut com Nido, i Ignasi, com  Tati) ja havien malauradament traspassat feia anys, joves, a Barcelona. En Nido l’any 1923 i en Tati en acabar la carrera d’enginyer. Josep Vidal Gomis havia mort a Paris per patologia hepàtica, el 16 de juliol de 1938, on hi havia anat per negocis, gestant-se ja la Segona Guerra Mundial, a l’Hôpital Americain de Neully, i és enterrat al cementiri Père Lachaise de la capital francesa. La mare i germana són enterrades al cementiri vell de Sitges.

De tota manera, Quima Caballol continua amb la seva joie de vivre, que diuen els francesos, tenia sempre una visió de la vida positiva i optimista. El seu aspecte físic i la manera de vestir estava entre Agatha Christie i el seu personatge Miss Marple. Semblava estrangera, sobretot quan agafava aquells cotxes de cavalls per a turistes del passeig amb la meva mare, que tenia ulls i cabells clars. Venia sempre a les festes de casa, amb la cosina Carme Jansà, i la meva mare sempre la va considerar la seva “padrina” en morir Vidal-Gomis. Quima li regalava puntualment la mona de Pasqua cada any. Li agradava molt viatjar i coneixia moltes capitals europees, algun d’ells coincidint amb els seus amics Ybarra, amb bonica casa a Neguri (Getxo), d’on conservava unes precioses fotos. Els canvis de casa van ser freqüents en ella i del seu original habitatge del passeig de la Bonanova cantonada Anglí, on vivia amb la seva cosina Carme Jansà Caballol, se’n va a viure al carrer Mallorca (ja traspassada la Carme), a prop de la Metro Goldwyn i, finalment, després d’alguna altre curta mudança va viure al carrer Viladomat amb la seva cosina Mercè Cornudella, vídua de Joaquim Soler Moreu (oncles del Dr. Jordi Soler Bachs, metge neuròleg amb qui vaig coincidir a l’antiga Dexeus –jo com a metge analista– i que era el pare del músic Toti Soler), que també feien estades durant l’estiu a la sitgetana villa Elvire, la casa del Passeig de la Ribera cantonada a Sant Pere, dels amics Baïlac-Echevarne, de la qual Quima Caballol en va devenir cohereva al traspassar ells. La Quima ocupava tota la planta superior de la casa, decorada d’una manera molt particular i agradable, amb la seva inseparable màquina d’escriure Underwood i el canari Dickie. Nosaltres, malgrat que també ens veiem sovint a Barcelona a casa nostra –a les Tres Torres– o a la d’ella de Sarrià, també vam passar alguns estius a la suburenca i preciosa villa Elvire esmentada, amb l’ampli jardí i la seva immensa magnòlia, fins el seu lamentable enderrocament. Una anècdota d’aquesta casa que la Quima sempre explicava és que en acabar la Guerra Civil els Baïlac van convidar a dinar al marqués de Castellvell (pare de l’escriptor José-Luis de Vilallonga) que era comandant de les forces que entraven a Barcelona  i aquest, en veure la taula ben assortida es va emportar la caixa de galetes que havia portat com a obsequi.

Una vida sitgetana. A Sitges, Quima Caballol se sentia com una sitgetana més, amb els bons amics Manel Aixa, que havia estat casat amb Pilar Casas Robert i que feia uns deliciosos suquets de peix com a bon pescador que va ser; els Amell –especialment la Rosarito–, els Soler de L’Eco, els veïns Montoliu (el fill de l’historiador Manuel de Montoliu i la seva dona italiana Maria Buzzanca, que venien bisuteria) i Batlló Vidal-Ribas, les germanes Rissler, els Semir, les germanes Ferrer-Borràs, el també cinèfil Filalici Flaquer, els Capo Torrents, Rosita Fontcuberta vídua Simancas (que tenia la concessió de les hamaques de la platja), els Fló, Luisita Llopart, els Mestre (al seu bonic palauet afrancesat del carrer de Bonaire, on hi estiuejaven Ricardo i Pilarín Mestre amb els seus fills i la germana soltera Concha, hi anava sovint l’actor Andrés Mejuto i la locutora Odette Pinto), els Fuster-Fabra, els Bergnes, la fotògrafa Gabriele Sonntag (li va fer un book de fotos), els Dessy (Totó i Adelita), Bori (amb els seus gossets canitxe), els Robertson, la Mercè Sella i un llarg etc. Li encantava agafar la barqueta fins a Terramar. Com sempre va tenir servei no tenia cap habilitat culinària i  dinava a restaurants, sovint a El Cisne, d’en Cosialls i posteriorment dels simpàtics Maruja i Antonio, al carrer de Sant Pere. No es perdia cap tertúlia de cinema que es fes a la vila, quan hi havia tres sales (Retiro, Prado i Rialto, a més dels cinemes a l’aire lliure dels estius) tant si fos al Chiringuito, en l’època del actualment qüestionat Cèsar González Ruano com al Roy amb Sempronio o Miquel Utrillo Vidal. Va ser bona amiga de Lola Ferret, àvia d’Àngels Jordà i neboda-fillola d’Antoni Serra Ferret, el darrer soci majoritari sitgetà de Vichy Catalán. Antoni Jordà –pare de l’Àngels– també estava vinculat amb el cinema, en l’època que el Sr. Benages s’encarregava de posar al dia les projeccions a Sitges, que arribaven sempre en tren i els rotllos disposats en uns sacs a tal efecte.

Recordo la casa de la Quima del carrer de Sant Pere amb un petit jardí al fons amb pou, on hi jugaven a criquet o mini golf, de vegades amb els Roca, un dels quals va ser professor de golf a Terramar. Coincidia moltes vegades al baixador del Passeig de Gràcia amb el periodista i parent nostre Fernando Barangó-Solís –que també tenia la seva casa d’estiu, Las Adelfas, al sitgetà carrer d’Àngel Guimerà– en el retorn a migdia en tren a Sitges i van aconseguir de Renfe que canviessin l’horari d’un tren per comoditat seva. Fernando Barangó-Solís va fer el primer vol en avió sobre Barcelona amb un pilot francès i el rei Alfons XIII l’anomenava “Benjamín” en ser el periodista més jove. Amb el temps va ser governador civil de Ceuta i Menorca. La Quima també recordava la projecció de la pel·lícula Bolero a la piscina Maria Teresa, coberta per augmentar l’aforament, o la visita del rei Humbert II de Savoia a Sitges, on va visitar la piscina rodona dels comtes de Rueda, al Passeig Marítim, una primícia en aquell temps.

Continua escrivint articles per La Vanguardia –era bona amiga de l’aleshores director, Horacio Sáenz Guerrero– i altres publicacions. Sempre deia: “demaneu-me que escrigui mil cartes però no em demaneu que faci una suma”. També feia traduccions de novel·les i guions de films. Anava sovint a missa de 8 a la Parròquia (la que l’any passat va complir 350 anys), a la que també hi assistia Paco Perís-Mencheta, director d’El Noticiero Universal. Assídua a la platja de la Ribera, on coincidia amb nosaltres, les germanes Daurella, Teresa Catasús, Carolina Lora Robert o Pilar Járaiz Franco –la neboda rebel del Generalísimo–, va continuar banyant-se fins entrats ja els noranta anys, doncs li encantava el mar. Va morir l’any 1990 i és enterrada a la tomba de la seva mare i germana, la número 809 del Cementiri de Sant Sebastià de Sitges, la qual làpida ha estat canviada fa poc inexplicablement per l’arbitrari hereu de la tomba, Joan Sella (hi havien parents amb més dret), esborrant-se d’aquesta manera –i penso que amb ingratitud,– el record d’aquesta estimada família en el suburenc cementiri marí. 

Els escriptors Josep Maria Carandell, Ana María Férrin o Xavier Güell, junt amb altres autors, han fet publicacions reportant les vides d’aquesta família i nosaltres vam fer donació a la Reial Càtedra Gaudí, en l’època del bon amic i catedràtic Dr. Joan Bassegoda i Nonell, d’algunes pertinences com la còpia –brodada per Pepita Moreu– d’un tapís (Salve) dissenyat per Antoni Gaudí per al Palau Güell, l’original del qual va ser destruït durant la Guerra Civil (en Bassegoda se’l emportava amb autèntica veneració a les seves conferències, fins i tot una que va fer al Japó), un àlbum d’esbossos d’arquitectura de Benvingut Caballol i una divertida auca de quan eren estudiants d’Arquitectura, en què publicaven la revista Biga, entre d’altres records.