Els deportats sitgetans a l'Alemanya nazi

Per Jordi Milà 

L’any 2005, l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamava el 27 de gener com a Dia Internacional de Commemoració Anual en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. S’havia escollit aquell dia per commemorar l’alliberament per part de les forces soviètiques del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkneau, l’any 1945.

Fou també un 27 de gener, però de 1941, el dia que quatre sitgetans entraven junts al camp de Mauthausen. Eren l’Enric Miralles, en Tomás Iglesias, en José Egea i el seu fill, també José, qui aquell mateix dia complia vint anys.

Seria fàcil dir que en aquell moment començava l’infern per a ells, però això seria faltar a la veritat. L’infern per a ells havia començat feia temps, molt abans de pujar en aquell tren que els faria travessar la gèlida Alemanya de nord a sud fins a arribar a Àustria, a la vora del Danubi..., a Mauthausen.

Aquells homes, com tants altres, havien fugit d’una Espanya derrotada i, havent deixat enrere família i amics, havien conegut la deplorable situació dels camps d’internament del sud de França on les autoritats franceses els havien reclòs en instal·lacions mancades de gairebé tot. D’allí només podrien sortir per tornar voluntàriament a Espanya, o per incorporar-se a la Legió Estrangera o a les Companyies de Treballadors Estrangers. Ells acceptaren la darrera oferta, integrant-se en aquelles Companyies, que tot just es constituïen per treballar a les zones fronteres reforçant posicions defensives que intentaven blindar França dels alemanys.

Començada ja la guerra foren fets presoners per la Wermatcht, i duts als Stalags (presons) per tal de veure quin seria el seu destí. I el destí fou l’infern anomenat Mauthausen.

L’entrada al camp significa un xoc amb la dura realitat que a partir d’ara els envoltarà. Aquells quatre sitgetans trobaren un camp ple d’homes famèlics, gairebé despullats que els hi demanaven allò que portaven a sobre. Era la imatge que els esperava a ells mateixos. Allò en què es convertirien.

A aquell infern hi havia arribat només dos dies abans un altre sitgetà, en Sebastià Arnan. I encara tres dies abans, el 24 de gener, en Josep López Martínez el sitgetà que havia format part del primer comboi de republicans espanyols arribats a Mauthausen l’agost de 1940, havia estat transferit a Gusen, el funest camp adjacent on serien traslladats els condemnats per la seva salut o l’escàs rendiment que d’ells podien treure les SS.

Mesos després, l’agost d’aquell 1941, hi entraria en Jaime Sánchez. El setembre ho faria en Manuel Garcia Crespo, sitgetà de naixement però establert a Sant Boi de Llobregat, i finalment al desembre ho faria el garrafenc Manel Calventós.

De tots ells només en Jaime Sánchez morirà al mateix camp de Mauthausen, probablement per un maltractament. Tots els altres passaren un moment a o altre per Gusen, el funest camp adscrit al de  Mauthausen, on eren conduïts els més dèbils, tocats ja de salut, i poc rentables per la funesta mecànica laboral que imposaven les SS. I allí deixaren la vida, convertint-se en el fum espès i dens que tot ho envoltava.

José Egea Garcia, encara seria conduït al Castell d’Hartheim, el macabre castell on s’experimentava amb la vida, i on deixà també la seva pròpia. 

De tots aquells sitgetans arribats a aquell infern només el seu fill, en Josep Egea Pujante, el més jove d’entre els sitgetans deportats, aconseguiria aguantar fins a l’arribada, la primavera del 1945, de les forces aliades, i sobreviure a un infern que mai l’abandonà.

La deportació d’éssers humans en aquelles condicions constituirà la culminació d’una política de restricció, aparellada amb la voluntat explícita d’acabar materialment amb tots els elements que caminessin en sentit contrari al del règim feixista del III Reich.

Els testimonis que ens han arribat dels supervivents, entre ells el més proper a nosaltres, el d’en Josep Egea, il.lustra de manera punyent aquella barbàrie, aquella sense raó. Són mostres de l’atrocitat i el menyspreu absolut per la vida humana a la qual el mateix ésser humà pot arribar.

Llegeix l'article sencer al número 54 de la revista La Xermada.